La Drova és una pedania de Barx, a la comarca de la Safor, a la vall del mateix nom, entre el Mondúver i el Buixcarró. Originàriament  estava situada a la vora d’un camí de pastors on s’aturava el ramat per a beure en les seues fonts. Al segle XIV  va ser donada als monjos de Santa Maria de la Valldigna, que la van ocupar fins al segle XIX.  A principis del segle XX es va convertir gairebé en un balneari on els veïns llogaven habitacions a malalts de pulmó que venien a gaudir de la qualitat de l’aire i l’aigua. Actualment  s’ha convertit en un lloc d’estiueig per a moltes famílies saforenques i té una important població permanent d’estrangers.

La Drova és la llar i el paisatge referencial i mític del poeta Josep Piera, que apareix en molts dels seus poemes.

Amb aquest poemari, guanyador del Premi Alfons el Magnànim de Poesia 2013, Josep Piera fa una evocació del temps perdut, dels anys 60, sobretot.  Poemes sensuals, lírics i amb molta musicalitat amb el record permanent de les vivències d’infantesa i joventut amb l’omnipresència del paisatge de la Mediterrània, de la Safor,  i dels indrets atàvics i proustians del poeta: Beniopa  i La Drova.  La natura en totes les estacions i amb tota la seua sensualitat. Un cant a la vida, al temps viscut mentre vivim.

La Drova

 Aquesta vella vall que ara veig verda,

daurada lluna de meló d’estiu,

és més que un llogaret entre muntanyes,

molt més que la infantesa al finestral,

i més que un paradís ple de paraules.

Aquesta vella vall és teua i meua.

Aquesta vella vall feta de somnis,

amagatall d’amors i de records,

la dels mil i un perfums i les fonts fresques,

la dels hiverns de llàgrimes de gel,

la de les veus que juguen, i el silenci;

aquesta vall que vull per sempre verda.

Aquesta que rebrota riallera

després de les tempestes i la pluja;

aquesta que sent créixer cada dia,

aquesta que duc viva a la memòria,

no la toqueu, si us plau, no la toqueu.

No la toqueu, si no és per a estimar-la.

 (El temps trobat, Edicions Bromera, 2013)