Situada a la comarca de La Safor, Oliva és la segona ciutat en població d’aquesta comarca. Al seu terme trobem tres zones geogràfiques diferenciades: la muntanya com a  prolongació de les serres de la Gallinera i Mustalla,  l’horta entre la muntanya i la costa ocupada principalment per camps de tarongers, i la platja amb la marjal. El Parc Natural de  la Marjal de Pego-Oliva, declarat per la Generalitat Valenciana el 1995, es troba en el seu terme.

L’origen de la població és anterior a la invasió musulmana, encara que la documentació parla d’un llogaret anomenat Awraba, dependent de la taifa de Dénia. Aquest llogaret va ser conquerit al segle XIII per Jaume I i donat en senyoriu a la família Carròs. Posteriorment va ser comprat per la família Centelles. Més tard formà un senyoriu únic amb Gandia  passant a la família dels Benavente i a la casa d’Osuna a finals del segle XVIII. En la primera divisió provincial de 1822 Oliva va ser adscrita a la província de Xàtiva, però en 1857 passa a la província de València.

Oliva conserva un important patrimoni  civil i religiós, destacant el Palau Comtal, la casa Maians –on va viure Gregori  Maians-, el Castell de Santa Ana o les esglésies de Santa Maria la major i Sant Francesc d’Assís.

Amb Llibre de les Brandàlies, guardonat amb el Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia 2007, Àngels Gregori expressa l’ànsia, el dolor i el goig del trànsit de l’adolescència cap a la maduresa a través de dues geografies vitals molt diferenciades: la vida a les grans ciutats com Barcelona i la quotidianitat d’Oliva, el poble on va nàixer la poetessa, Poesia de l’experiència, íntima, d’un gran lirisme que fan d’aquesta escriptora una de les veus més personals de l’actual poesia valenciana.

OLIVA

El principi i la fi són un poble, Françoise

VICENT ANDRÉS ESTELLES

Al poble es va quedar la meua adolescència

guardada en una caixa de llumins.

També es va quedar l’ànsia

de totes les meues primeres coses:

el primer porro

el primer amor

el primer dolor

el primer poema

la primera moto

el primer cinema

el primer viatge

l’últim any a l’institut.

Al poble es va quedar la llengua de la meua infantesa,

la del color de les cama-roges i l’aspror dels llicsons,

la que encara ara, quan parle a Barcelona, no m’entenen.

Al poble es va quedar la casa amb la piscina i les palmeres

on passaven els estius la família,

que també es quedà,

i  amb qui ara, cada cop que hi torne, dinem junts els dissabtes.

Al poble es va quedar la placeta

que ha estat,  des de petita, el meu ideal de felicitat,

i que, per a mi, dir placeta és como si per exemple Brines

digués l’Elca, o Josep parlès de La Drova.

Al poble es va quedar la meua col·lecció de fòssils

trobats a les muntanyes de la Font de l’Om.

I es van quedar els horts on anàvem,

en eixir de classe en el temps de l’institut

que ara el tombaran perquè l’esclerosi dels anys

ja no l’aguanta.

I  es van quedar els avis

i es va quedar ma mare i es va quedar mon pare

i es va quedar ma tia i també les meues cosines.

I van reparcel·lar els camins d’El Tou,

els que de petita em duien directament al blau del mar,

com l’entrada amb vaixell, a la matinada,

al Port de Palma de Mallorca.

Al poble es va quedar la il·lusió,

la meua, la d’anar-me’n a Barcelona i tornar,

encara ara, per veure el poble amb la distància

justa que em pertoca,

la d’estar allà sense poder deixar d’estar ací.

I ara que tot això em passa,

ara que vaig, i vinc, i torne entre les meues coses,

pense que Barcelona, per a mi,

és una cosa molt important:

és saber que sempre puc tornar a Oliva.

(Llibre de les brandàlies. Edicions 62, 2007)