El Port de Dènia / Marina Alta
EL PAISATGE:
Amb més de 2000 anys d’història, el port de Dénia té una gran importància estratègia per ser el més proper a les Illes Balears. A l’època romana fou base naval i va jugar un paper molt important durant l’Edat Mitjana. El 1609 va ser el principal port de desterrament dels moriscos valencians. Destruït el 1705, fou reconstruït durant els segles XVIII i XIX. Actualment és un dels ports més importants de la Mediterrània.
Al llarg de la seua història, ha anat configurant al seu voltant el barri mariner de Dénia o Baix la Mar, un dels barris amb més personalitat de la localitat. El barri no té edificis monumentals destacant-hi només l’edifici de les Drassanes (s. XVI) per la seua gran sobrietat i els interessants arcs carpanells de pedra tosca. Actualment aquest edifici és un hotel.
COM ARRIBAR?
EL LLIBRE
-Ha vingut un “muntiol”; ens demanen més càrrec i l’hem de tindre preparat.
El manament prengué cos i volà per totes les navades: els servidors de les màquines triadores, els esclaus dels motors, als empresonants en les cambres, als reclosos pels cellers…
-El “muntriol”!
Hom no sabia amb exactitud què era un “muntriol”. Potser el primer vapor que impressionara allí fortament per les seues dimensions duguera el nom “Montreal” o tal vegada procedira d’esta ciutat americana. Per als magatzems significava una embarcació gran, mai prou farta de càrrec, que després d’una nodrida escala per altres ports s’enquadraria front a la bocana del de Dénia barrant-lo amb la gallardia policromada d’una silueta colossal, i s’engolia tot el carregament de cada magatzem encara que l’esperaren de gom a gom, veent-se’l continuar tan lleuger i gentil que era promesa i esperança dels que en ell confiaven.
-És més gran que el carrer de la Mar- ponderaven alguns.
-Un vapor així no pot anar a pic- aventuraven altres.
(L’últim serf. Edicions Alfons el Magnànim, 1993)
L'AUTORA
Maria Ibars (València, 1892-1965), arrelada a Dénia, on va passar la seua infantesa i adolescència,estudia magisteri a l’Escola Normal de València i va estar destinada com a mestra a la Font de la Figuera. De nou a València i durant els anys anteriors a la Guerra Civil, entra en contacte amb els ambients valencianistes i es retroba amb Carles Salvador, a qui coneixia des dels anys d’estudiant a la Normal. L’any 1949 publica el seu primer llibre, Poemes de Penyamar: a l’ombra del Montgó, i guanya el premi de novel·la dels Jocs Florals de lo Rat Penat d’eixe any amb Vides planes, que no seria publicada fins el 1962. A la Taula de Poesia del Cercle de Belles Arts presenta l’any 1951 el poemari RaÏm a l’amiga. La mort de Carles Salvador l’any 1955 l’allunya del món cultural valencià. No obstant, a partir de 1958 manté una estreta relació amb l’editorial Sicània a la qual lliura el conjunt de la seua obra narrativa, incloent-hi L’últim serf, que seria publicada postumament. És mare de la pedagoga Raquel Payá.
